El 23 d'abril se celebra la diada de Sant Jordi, patró del Principat de Catalunya. Els llibres i les roses, presents que es fan les persones estimades, omplen els carrers de viles i ciutats en una festa que ha esdevingut un símbol de convivència. El dia de Sant Jordi ja fa segles que se celebra.
Si originàriament era una festa de gent de cavalleria, a mitjan segle XV es va anar popularitzant, sobretot després del 17 d'abril de 1456, quan la Generalitat de Catalunya va animar la població a participar-hi. Fou aleshores que va sorgir el costum, mantingut fins els nostres dies, de regalar roses a les dames.
La llegenda de Sant Jordi fou molt celebrada durant el segle XIX, quan el moviment romàntic de la Renaixença la prengué com un símbol de les llibertats nacionals que calia recobrar i que va afavorir l’arrelament de la festa. Però no fou fins ben entrat el segle XX que la diada es va revestir amb tots els elements que avui la fan tan excepcional.
El 7 d'octubre de 1926 es va fer per primera vegada el Dia del Llibre, en commemoració del naixement de l'escriptor Miguel de Cervantes Saavedra, autor del Quixot. La idea sorgí de l'escriptor i editor valencià Vicent Clavel Andrés, que la va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona. Quatre anys més tard, el 1930, aquest dia es traslladà al 23 d'abril, diada de Sant Jordi i data de la mort de Cervantes. Finalment, el 1995 l'Organització de les Nacions Unides de l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) va declarar el 23 d'abril Dia Mundial del Llibre.
La llegenda de Sant Jordi i el drac
Segons la tradició popular, Sant Jordi era un militar romà nascut al segle III a la Capadòcia (Turquia). El sant, que estava sota les ordres de l'emperador Dioclecià, va negar-se a portar a terme l'edicte de l'emperador que ordenava perseguir els cristians i per aquest motiu va ser ésser martiritzat i decapitat pels seus coetanis. Molt aviat es va començar a venerar com a màrtir a la part oriental de l'Imperi Romà i de seguida aparegueren històries fantàstiques lligades a la seva figura.
La gesta de Sant Jordi i el drac va fer-se popular a tot Europa cap al segle IX i va ser recollida per l'arquebisbe de Gènova, Iacopo da Varazze, més conegut com a Iacobus de Voragine, l'any 1264, en el llibre Legenda sanctorum. En aquesta versió, però, la gesta passava a Líbia. Aquesta mateixa llegenda, amb lleugeres variacions, es repeteix en les tradicions populars d'Anglaterra, Portugal o Grècia.
La versió de la llegenda més popular a Catalunya explica:
"Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades envierinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels remats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund.
Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort i a dret. Van assejar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge. Tot el veinat va concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell que destinés la sort seria lliurat a la fera. I així es va fer durant molt de temps, i el monstre se'n deiuria sentor satisfet, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fer abans.
Heus ací que un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra, i feia molt dol haver-la de donar a la bèstia. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits. Així, el rei va avenir-se a que la princesa fos sacrificada. La donzella va sortir de la ciutat tota sola i espantada, i va començar a caminar cap al cau del monstre. Mentre, tot el veinat, desconsolat i alicaigut, mirava des de la muralla com la princesa anava al sacrifici.
Quan portava una estona caminant se li va presentar un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, esborronada, li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria xixina. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, per tal com ell havia vingut expressament per combatre el monstre, per matar-lo i alliberar del sacrifici a la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell que li representava el veïnatge d'aquell monstre.
Entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller, que la va escometre i d'una llançada la va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà la bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat. El monstre va seguir tot manso i estemordit a la princesa. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles ja esperava amb el braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí.
El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però Sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d'anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc. I així ho havia fet amb la protecció divina i per manament diví. Per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi. Aleshores, Sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut".
Text extret del Costumari Català de Joan Amades.
La tradició afegeix que de la sang vessada va néixer un roser de flors vermelles.