Sant Martí de Pertegàs va ser la primera església parroquial del terme, fins que es va construir l'actual. Els primers documents que en fan referència són del 1031 i el 1044 en el testament d'un tal Ricolf. Aleshores el nucli urbà encara no estava format, i el terme no s'anomenava Sant Celoni sinó Pertegàs, nom de l'afluent de la Tordera que passa a prop de la capella. Els celonins, en aquella època, habitaven en masies disperses.

L'edifici originari era una església romànica senzilla d'una nau amb coberta de volta de canó apuntat, que és la part que s'ha conservat. La petita parròquia inicial resultà aviat insuficient, i fou refeta i consagrada el 1106 pel bisbe Berenguer, i ampliada i reformada de nou al segle XIV (les obres s'acabaren el 1369).

El desenvolupament de l'actual nucli urbà de Sant Celoni, al peu del camí ral, afavorit per la situació privilegiada a mig camí entre Girona i Barcelona, propicià la progressiva decadència i abandó de l'església en favor de la nova església que es va començar a construir el 1630 més a prop del nucli urbà, també consagrada a Sant Martí, i que esdevingué parroquial a partir de 1703. A mitjan segle XIX l'església de Sant Martí de Pertegàs ja estava en ruïnes, i es va bastir la capella que ara veiem aprofitant les parets que quedaven dempeus, tot consagrant-la a Sant Erasme.

Procedent d'aquesta primitiva parròquia es conserva una taula del retaule de l'altar de Sant Vicenç, fet per Ramon Destorrents (segle XIV), al Museu Diocesà de Barcelona; i el retaule de Santa Anna, Sant Bartomeu i Santa Magdalena, obra de Jaume Huguet (encarregada vers el 1470), del qual es conserven les taules cimeres, dedicades a la Crucifixió a la part central del tríptic i l'escorxament de sant Bartomeu i la mort de Maria Magdalena a les dues bandes, actualment al MNAC.