“A les palpentes: sense cap mena d’orientació. En aquesta qüestió vaig a les palpentes; no m’han donat cap mena de referència que em pugui orientar.  a cegues, a l’endeví, anar venut, no saber per quin mar navega.  a la bona de Déu (p.ext.), a ulls clucs.  (p.ext.), a cegues (p.ext.)”. 

Aquesta frase feta, peculiar de la llengua catalana, designa el camí de la creació de l’artista; per ell crear és una recerca en la foscor, amb rumb i destí incerts; passos fets de tempteigs, dubtes i vacil·lacions que  no són res més que una interrogació/indagació infinita, imprescindible i ineludible. Així, aquesta plasmació  de colors en un llenç, es converteix en una aventura permanent, en aprenentatge continu, en trobar l’inesperat, sovint amb errors magnífics i encerts deplorables. En aquest viatge cap a la llum hi ha silencis ensordidors, dolor, goig i preguntes que romandran sense resposta. I en aquest periple, el vianant caminarà sempre mirant cap endins per poder copsar l’enfora, en definitiva, per poder veure-hi en la foscor, com Tirèsies, el vell endeví. L’exposició —l’exhibició de la nuesa de l’artista amb totes les seves virtuts i totes les seves misèries— és el resultat d’aquest viatge: una obra absolutament lumínica, una paleta llampant, quasi tropical.

Arquitectures salvatges 
Tracta bàsicament del paisatge urbà, que té l’origen  en un lloc recurrent: l’entrada a la gran ciutat, que en aquest cas seria Barcelona, però que, en realitat, podria ser qualsevol altra gran urbs. Aquesta arribada, encreuament d’edificis, torres d’electricitat, cementiris, horts, indústries, sobretot evocada amb les primeres llums del dia, exerceix damunt l’artista una poderosa seducció estètica. Tot plegat una barreja indiscriminada entre l'artificial —un paisatge antropogènic—  i la natura —rebel, persistent— però, al capdavall, domada. D’aquí neix la narrativa —una dialèctica entre el ciment i la vegetació— d’aquest àmbit: màquines impossibles, núvols d’una toxicitat fascinant, edificis incomprensibles, enginys mecànics amb un ésser humà petit, desorientat i sovint absent, enmig  del caos de la seva pròpia existència. 

Abstraccions i Objectes
Les Abstraccions sorgeixen a partir de la pintura sobrera de la paleta aplicada, de manera espontània,  a qualsevol suport. És un procediment que l'artista anomena "pintura perduda"; l'obra progressivament va agafant forma i, per atzar, s'arriba a un resultat absolutament imprevist producte de l'inconscient. La producció és diversa: des d’edificis ortogonals quasi cubistes fins a estructures més orgàniques. Els Objectes tenen la particularitat que són trobats; per tant, l’atzar, altra vegada, com a part del procés creatiu; pintar-los, tractar-los bidimensionalment és atemptar contra la  seva forma, anul·lar la seva existència; en el fons és una batalla perduda: el volum sempre impera, però allò que roman és la tensió, el diàleg entre dimensions.

Retrats 
Constitueixen l’obra més recent. El primer sorgí a partir del procediment de la “pintura perduda”, per atzar: una cara. Amb el mateix mètode van seguir una sèrie de rostres més o menys inspirats en revistes i diaris, que l’interessaven per qüestions com la il·luminació, la composició, l’actitud, etc.,  en definitiva, una exploració del rostre humà; són  els “retrats de ningú”. Més endavant vingueren  els “d’algú”, definits òbviament pel repte de la semblança, però en els quals s’hi entreveu un subtext que va més enllà d’allò que és canònic.

Sempre el recordo amb un llapis a la mà guixant inquiet, de vegades amb neguit, qualsevol paper que tingués a mà. No sé d’on li ve. A casa sempre  hi havia hagut pinzells i pintures, el pare pintava. Tampoc sé —ell també s’ho pregunta— d’on li ve aquesta paleta de llum esclatant, tal vegada de la Mallorca natal. Tot plegat, incerteses. Però de ben segur que li escauen els versos del poeta pastisser: “És quan dormo que hi veig clar / foll d’aquesta dolça metzina”; la “dolça metzina” de la pintura. 

Joan Ducròs i Marsol